Cap Estatut ens farà lliures. Manifest unitari de l’esquerra independentista per la manifestació del 10 de juliol

Novament, la sentència del Tribunal Constitucional espanyol ha posat sobre la taula la contradicció entre la voluntat popular catalana i la imposició de l’Estat espanyol. Entre el dret de decidir dels i les catalanes, i la seva negació per part de l’estat espanyol.

L’estatut, però, no significava res de tot això. L’estatut que el Tribunal Constitucional espanyol ha retallat no és sinó una llei orgànica espanyola, i en cap cas una expressió lliure de la voluntat catalana. Primer va ser el Parlament autonòmic de la Ciutadella el que va pronunciar-se, però ho feu atenent-se a la Constitució espanyola de 1978, i no pas al dret a l’autodeterminació del poble català o a la voluntat de construir els Països Catalans. I fou el Congrés dels Diputats espanyol qui, després d’un pacte entre Mas i Zapatero, el deixà preparat perquè, ara sí, els ciutadans i ciutadanes de la Comunitat Autònoma de Catalunya el ratifiquessin en Referèndum.

En aquell moment, el 18 de juny de 2006, l’esquerra independentista catalana va defensar el NO a un estatut que no reconeixia el dret a l’autodeterminació ni als Països Catalans com a nació. Crèiem, i continuem creient, que cap estatut no ens farà lliures, i que ens cal exercir l’autodeterminació.

Avui, 4 anys després, la realitat, tossuda, ens ha demostrat el que ja intuíem: que Espanya seguiria sense respectar la voluntat popular catalana, i que el nacionalisme espanyol continuaria reforçant-se per tal de retallar i aigualir els suposats avenços contemplats en l’estatut reformat. Les queixes dels polítics autonomistes respecte les recusacions de membres suposadament progressistes al Tribunal Constitucional espanyol, i els seus laments al voltant de la incomprensió dels presidents de determinades comunitats autònomes o del mateix Defensor del Poble (espanyol) no són sinó mostres de la incapacitat d’aquesta mateixa classe política per enfrontar-se amb un estat que nega als catalans i les catalanes el dret a decidir lliurement el seu futur.

És la mateixa classe política que no es queixa quan aquest mateix estat i aquestes mateixes institucions que ara denuncien, retallen salaris, abarateixen l’acomiadament i desmantellen els serveis públics. O quan els seus tribunals i la seva policia reprimeixen independentistes i moviments polítics i socials que lluiten per un ordre polític, social i econòmic més lliure i més just.

Lamentem que ara vulguin encapçalar manifestacions per ocultar el seu veritable paper en aquesta comèdia, sense haver fet abans una autocrítica clara. Els emplacem a que reconeguin que no hi pot haver res per damunt de la voluntat popular i que no té cap importància si l’Estatut és constitucional o no per què la Consitució Espanyola no és cap font de legitimitat pels catalans. En definitiva els emplacem a seguir la declaració de drets humans de l’ONU on diu que quan un poder s’oposa a la voluntat popular és dret i deure desobeir-lo.

Des de l’esquerra independentista creiem que allò que els Tribunals i les institucions espanyoles ens neguen no s’ha de buscar en un estatut o en unes lleis lligades a aquests tribunals i a aquestes institucions. La justícia, el finançament i el futur de la llengua cal buscar-los allà on els milers de voluntaris que han fet possibles les consultes han tret les forces per fer-les possibles: és l’organització popular a tots els nivells territorials, i en tots els àmbits de la cultura, l’economia, la política i la societat allò que ens conduirà a la independència dels Països Catalans.

La llibertat dels Països Catalans no cap a la Constitució espanyola ni a la República Francesa. Tampoc els drets socials, polítics i culturals als quals ha d’anar lligada aquesta llibertat no es pot trobar en aquests estats ni en la seva legalitat.

Cap estatut no ens farà lliures.

Independència, socialisme, Països Catalans.

8 de juliol de 2010