Precarietat i replegament en temps de crisi sanitària

21/04/2020

Breus reflexions arran de la crisi provocada per la COVID-19

Vila de Capellades, Candidatura d'Unitat Popular
Precarietat i replegament en temps de crisi sanitària

Ara farà un grapat de mesos sentíem a les notícies la remor d'una crisi sanitària a la Xina. Aquestes notícies eren els primers avisos d'un terratrèmol global que estava a punt de capgirar tot el planeta. En aquells dies molta gent veia aquesta crisi com alguna cosa llunyana, i la majoria de nosaltres constatàvem amb estupefacció el racisme quotidià present en les befes que es feien de les comunitats xineses instal·lades als nostres barris.

Ara bé, en un món més interconnectat que mai, les distàncies són més aviat curtes. I malgrat les crides a la calma i les irresponsables proclames d'alguns menystenint el virus en qüestió (us enrecordeu quan tot això no havia de ser més que una «simple grip»?), el virus es va instal·lar a casa nostra, causant dolor al seu pas. No creiem que ens hàgim d'estendre gaire aquí, tots ho hem viscut a la nostra pell per la via del confinament i per les notícies de persones estimades que ens han deixat; però sí que volem analitzar, ara que comencem a veure-ho amb una mica de perspectiva, com ens afecta aquesta crisi.

Aquest escrit no pretén fer una anàlisi de la situació actual de la vila; tampoc vol treure pit de les accions que s’han fet dins de l'equip de govern de Capellades. Creiem que tot això s'ha d'enfocar en una anàlisi posterior. De moment només volem apuntar que com a socis de govern seguim tenint una actitud proactiva per tal de procurar el màxim benestar per a les capelladines. Havent dit això, volem destacar que ens hem trobat amb un moviment ciutadà disposat a ajudar allà on faci falta, teixint xarxes de cures que han ajudat a mantenir-nos ferms davant d'aquesta crisi. A totes aquestes persones que continuen ajudant desinteressadament, i a tots aquells professionals que s'estan deixant la pell per tal de contenir aquest virus, teniu tot el nostre més profund agraïment.

Per tant, amb aquest text tan sols volem expressar un seguit de neguits que tenim en el pla general de la política i tenir clar, com a societat, a on som i cap a on anem.

Una breu repassada de l'estat de les coses

Ja fa molt de temps que ho diem, però no ens cansarem mai de repetir que retallar la sanitat mata (aquí podeu llegir una notícia nostra del 2012!). Successius governs neoliberals de CiU i del PP van retallar indiscrimanadament la sanitat arreu dels Països Catalans. Les excuses i les explicacions van ser diverses, la lògica només una: desmantellar un sistema públic per tal que uns pocs en treiessin un benefici.

D'aquesta manera, avui en dia tenim un sistema sanitari públic molt debilitat, que sobretot es manté gràcies a l'esforç de les treballadores públiques. Treballadores que avui veuen com aquells partits polítics que dies ençà retallaven en sanitat avui les aplaudeixen i les tracten d'heroïnes. Tots sabem què passarà una vegada aquesta crisi sanitària marxi: aquesta imatge heroica es difuminarà (o s'utilitzarà en un marc retòric revisat i buit), i continuaran fent prevaler la lògica del capital davant dels interessos de les vides de les persones. Aquest és el cinisme dels gestors neoliberals de sempre. La salut de les persones no pot anar mai de bracet amb les lògiques d'un sistema que es basa en l'explotació de l'home per l'home i en què sempre perdem els mateixos.

Un sistema, a més, que ja ens va fer empassar el rescat de la banca de la passada crisi econòmica. Un sistema corrupte que, lligat amb les clavegueres del Règim del 78, ha fet prevaler els interessos de qui van generar la crisi enfront de la classe treballadora. I, de fet, no importa el color de qui hi hagi al govern de l'Estat espanyol o del francès, els resultats són sempre els mateixos, i mai són bons per a la classe treballadora que és qui ha patit amb tota la duresa aquesta passada crisi. Per això, molts de nosaltres afirmem que no va ser una crisi, sinó una estafa. I tot això no ho recordem perquè ens faci especial il·lusió, sinó perquè ja són moltes les veus que auguren una nova crisi econòmica quan tota aquesta crisi sanitària acabi. I, de fet, ja podem veure un govern espanyol que pren una sèrie de mesures que pels experts sanitaris pot resultar nefasta, i que només s'entén des de l'òptica de continuar fent girar la roda de la producció capitalista. Preparem-nos per lluitar pels nostres drets una altra vegada!

Precarització de la classe treballadora

Aquest virus s'ha estès a tota la població, afectant sobretot a les persones més vulnerables. Davant d'això el govern de l'Estat espanyol ha respost tard i malament, i adoptant mesures amb presses sense pensar en totes les conseqüències socials.

Un exemple clar el tenim amb el confinament total (que des del 13 d'abril s'ha tornat a relaxar). Aquest confinament, malgrat afectar en principi a totes les persones que no estan cobrint una tasca essencial, ha colpejat doblement a la classe treballadora. Una classe treballadora que continua pagant autònoms, una classe treballadora que es veu afectada per expedients de regulació massius (amb moltes incerteses atès l'absolut col·lapse de la seguretat social davant de l'entrada en massa d'aquests expedients), una classe treballadora que no pot deixar la mainada en un lloc segur si treballa en algun sector essencial (o ni això des del dia 13 d'abril); en definitiva, una classe treballadora que torna a ser víctima de la precarització d'un sistema que no posa al centre la vida de les persones, sinó la circulació del capital. Només en aquest sentit s'entén que des del 13 d'abril s'hagi relaxat el confinament: la roda de la producció ha de continuar, la salut dels treballadors és secundària.

Aquestes contradiccions sistèmiques en un moment de crisi sanitària només fan que refermar les nostres conviccions netament anticapitalistes. Davant de tot això la CUP a nivell nacional ja ha fet diverses propostes (com per exemple, les indicades en els següents enllaços: notícia 1 i notícia 2), que pretenen posar la vida al centre de la política: control de preus de necessitat bàsica, enfortiment immediat dels serveis públics, aplaçament dels deutes familiars (suspensió temporal d'hipoteques i lloguers), ampliació valenta de la protecció en àmbit dels drets laborals, control 100% públic de la indústria farmacèutica, etc.

Ara bé, queda clar que la classe política actual donarà l'esquena, una vegada més, a la classe treballadora. Així doncs, davant de totes aquestes dificultats, només tenim una sortida clara: l'organització. És de vital importància adherir-se a sindicats de classe combatius, a formar part d'organitzacions anticapitalistes, en crear xarxes de suport per a les persones més vulnerables, etc. Només des de la unitat popular podrem crear espais combatius que lluitin contra la pròxima crisi capitalista que ens intentaran fer pagar.

Una autonomia en retrocés

En el marc nacional també podem constatar una vegada més que la pretesa descentralització de l'Estat espanyol és una cortina de fum més del Règim del 78. Si bé en altres països clarament descentralitzats els diferents autogoverns s'han mantingut i s'han coordinat amb igualtat de condicions amb el govern central, la postura del govern espanyol ha sigut la contrària: recentralització total (una postura idèntica del model jacobí francès, afectant per igual a la Catalunya Nord). En aquest sentit, no ens sorprèn en cap cas la postura d'aquests dos Estats amb ànimes centralitzadores. A l'Estat espanyol, el pretès «govern més progressista de la història» no ha dubtat ni un segon en retallar competències a unes autonomies ja de per si amb poc marge de maniobra. Queda palès, per tant, que no importa quins partits governin: l'única sortida possible consisteix en trencar amb aquestes presons de pobles.

Tampoc ens ha estranyat l'actuació del govern català, mostrant-se submís com ha anat fet fins ara l'autoanomenat «govern efectiu». Una efectivitat que, com sempre, ve acompanyada d'una retòrica grandiloqüent i buida, i d'una obediència extrema a la pràctica. En aquest sentit, no hem vist en cap cas cap postura que vulgui sortir de l'estret marc autonòmic per tal de protegir la població catalana d'una manera efectiva. Això, malgrat no ens sorprengui, ho continuem trobant preocupant.

Militarització i control social

El 2017 el poble de Catalunya es va alçar i va cridar que «Els carrers seran sempre nostres». Des de llavors hem viscut la repressió a flor de pell, amb uns resultats ben coneguts: exiliades fugint de les urpes de la repressió, i preses segrestades a les presons espanyoles. Més endavant vam organitzar vagues generals, manifestacions, actes de protesta, etc., esclatant finalment en les protestes davant de la sentència d'un judici completament fraudulent. Aquesta repressió no ha parat, i continua ben vigent.

Ara bé, en la situació actual aquesta repressió s'ha manifestat d'una manera encara més barroera i cínica: la pèrdua de llibertats personals i col·lectives ha propiciat que els cossos de seguretat de l'Estat hagin anat un pas més en la seva actitud repressiva. Veiem constantment com les forces de seguretat de l'Estat sobrepassen les seves responsabilitats per tal d'intimidar a la població. També és notori l'intent de rentat de cara de l'exèrcit espanyol mitjançant les actuacions de la UME. Unes actuacions que són més aviat actes de propaganda que no pas una ajuda.

A banda d'això, l'estat d'alarma ha propiciat també dins de la mateixa població actituds de control social que rebutgem completament. Són molts els exemples que podem veure a les xarxes socials de veïns que insulten i increpen a vianants. Són actituds que només es poden entendre en aquesta situació d'estrés social, però que tenen una toxicitat que individualitzen als barris, trencant les xarxes més pròximes, i els fan més petits.

Tant la militarització dels carrers com aquest control social imposat per les forces de seguretat de l'Estat i per alguns veïns amb aires de policia, tenen els mateixos perills: pretenen fer desparèixer els carrers com a expressions lliures de ciutadans lliures, però sobretot atempten contra les llibertats individuals i col·lectives. Tenim el neguit que aquest mantell de control social pretengui fer-se normal en les nostres viles i ciutats, i per això hem d'estar molt a l'aguait. Ens hi va la dignitat de ser persones lliures

Conclusió

Davant de tot això, és evident que no només ens ha de preocupar la situació actual, sinó també el context post-coronavirus que se'ns presenta. Hem d'estar alerta perquè no ens tornin a culpabilitzar d'una crisi que la classe treballadora no ha generat, perquè no s'aprofundeixin abusos laborals, i perquè no ens retallin encara més drets. Hem d'estar alerta davant d'aquest futur que se'ns presenta, i per això només hi veiem una solució possible: organització popular, sobiranies i lluites compartides.

 

Capellades, Països Catalans

21 d'abril de 2020